Aquest any, Te querré siempre de Roberto Rossellini compleix el seu cinquantè aniversari. Mig segle no són pocs anys tenint en compte la relativament curta vida del cinema. Distància temporal que ens dóna una certa perspectiva per parlar de la pel.lícula, per veure quins efectes ha tingut el pas del temps en el film.

El temps és implacable amb nosaltres. La vellesa és un període pel qual tots els humans hem de passar, en principi. En canvi, la vida de les pel.lícules, i de les expressions artístiques en general, és diferent. Algunes, desafortunades, ja són velles sis mesos després d'haver-se estrenat, altres, en canvi, sembla que el temps no passi per elles. Jacques Rivette, el 1956, va parlar de l'envelliment de les pel.lícules (si bé en un sentit lleugerament diferent) en unes declaracions en defensa de la figura de Roberto Rossellini: «¿Si es un cine moderno...? ¡Por supuesto! Me parece imposible ver Te querré siempre sin tener enfrente la prueba de que este filme abre una brecha, y de que todo cine debe pasar por ella bajo pena de muerte (...). Con la aparición de Te querré siempre todas las películas han envejecido de golpe diez años; nada más despiadado que la juventud, que esta intrusión categórica del cine moderno, donde por fin podemos reconocer lo que esperábamos confusos... He aquí nuestro cine, nosotros que nos disponíamos a hacer películas...» (1).

Les paraules de Rivette, explícites i clares, s'inscriuen en una discussió que hi va haver durant aquells anys, entre els que criticaven a Rossellini perquè pensaven que amb Te querré siempre havia traicionat la concepció del cine neorrealista, allunyant-se dels seus principis bàsics, i aquells que van veure en aquesta pel.lícula, com també en les següents que faria amb Ingrid Bergman, l'inici d'un nou cinema, l'inici del cinema modern. Per a molts crítics actuals, el temps ha corroborat les paraules de Rivette.

Però, perquè és moderna Te querré siempre? En què consisteix aquesta modernitat? Quines són les qualitats o les peculiaritats que fan que sigui considerada com una gran pel.lícula?

De fet, és probable que més d'un espectador al veure per primera vegada la pel.lícula no hagi copsat la seva grandesa fins al final i ben bé pels pèls o fins i tot que se li hagi escapat per complet. Això potser és així perquè tendim a associar allò modern amb allò trencador, i, possiblement, allò trencador amb alguna cosa impactant, sobretot visualment. I, si més no a primera vista, Te querré siempre no convulsiona a l'espectador. Més aviat sembla que no passa absolutament res al llarg de tota la pel.lícula. O ben poques coses. La trama és senzilla: el matrimoni Joyce (interpretat per Ingrid Bergman i George Sanders) ha aprofitat per fer un petit viatge per Itàlia, fins a Nàpols, on es troba una finca que és herència seva però que han decidit vendre's. El viatge, que en principi era de plaer, resulta ser menys divertit del que s'esperaven. L'home i la dona es senten com dos estranys en aquest país amb unes costums tan diferents a les seves. Però a més, cada un viu aquesta experiència d'una manera radicalment diferent cosa que els fa sentir, a pesar dels anys de matrimoni, com dos estranys. La incomunicació entre els dos personatges cada cop es va evidenciant més, en les curtes i banals converses, en els retrets i la mútua indiferència per les preocupacions de l'altre, de manera que a partir d'un cert moment cada un decideix anar a la seva. La dona vol "aprofitar" l'estada per conèixer els monuments i indrets més importants de la zona, l'home, indiferent al paisatge, prefereix aprofitar el temps divertint-se amb uns coneguts que té a Capri, o intentant tenir alguna aventura amb altres dones. La crisi es desencadena finalment en una discussió en la que decideixen divorciar-se. Un amic però, interromp aquesta conversa, per fer-los la proposta d'anar a Pompeia a presenciar un esdeveniment bastant únic: veure com desenterren una troballa arqueològica. De manera que es veuen "obligats" a anar-hi. La descoberta, una parella que va quedar atrapada sota el volcà per la lava fa molts segles, provoca un fort impacte en els Joyce, sobretot en la dona. Per la qual cosa decideixen marxar d'aquell escenari que contrasta de forma tan contundent amb la seva crítica situació. Un cop a la ciutat, de sobte, el seu cotxe és envoltat per una multitud de gent que no els deixa avançar. Desconcertats, surten del cotxe i en un moment donat la dona és arrossegada per la massa de gent que camina en processó. Durant uns instants, els Joyce es perden de vista, instants decisius en els quals s'adonen de la necessitat que tenen l'un de l'altre. El retrobament dels dos personatges significa també, doncs, la seva reconciliació.

Aquesta és, de forma resumida, la història. Com ja hem dit, una de les característiques de la pel.lícula és que sembla que no passi res, que no passi res d'important, especial o significatiu. A primer cop d'ull, sembla una història anodina d'un matrimoni ben acomodat i bastant convencional en el que marit i muller s'adonen de la mútua indiferència que es professen. Crisi que té el seu moment més àlgid en la decisió de divorciar-se. La història, però, té un final feliç i la parella es reconcilia. Desenllaç que ens podria portar a pensar que Rossellini està avogant finalment pels valors establerts del matrimoni. I, de fet, aquesta lectura és legítima, hi és present. Però si només fós això, no tindria més interés. En canvi, sembla que hi ha alguna cosa que queda oculta, en una capa més profunda, i que l'aparent superficialitat no deixa que es manifesti d'una manera explícita. Un substrat que poc a poc i imperceptiblement va impregnant tota la pel.lícula. L'espectador, com l'arqueòleg, no pot quedar-se en la superfície. Ha d'explorar i penetrar en l'interior d'aquesta matèria i descobrir els diferents substrats que la conformen. I en aquest sentit és interessant fixar-se en el paper que juguen l'espai i el temps, dintre del film i en relació amb els protagonistes. Els Joyce es troben en un entorn que els és estrany. L'Itàlia meridional, els costums i l'ambient que s'hi respira els és completament aliè. De fet, a primera vista no sembla que el film pari massa atenció a aquest paisatge, només en la mesura que els dos protagonistes s'hi acosten, s'hi involucren (i no de forma massa evident). Però poc a poc assistim a la imperceptible influència que aquest món estrany que els envolta exerceix sobre ells. Lentament, quasi sense adonar-nos-en, i sense que els personatges se n'adonin d'una forma conscient, aquest espai i aquesta terra va transformant-los, suscita en ells alguna cosa que els és desconegut. Els enfronta a alguna cosa que desconeixien d'ells mateixos. Però enlloc d'unir-los, els aïlla més l'un de l'altre. Abocant-los a una solitud i estranyesa més gran. Potser per primera vegada, es fan conscients del què significa la solitud, en tant tot allò que té la vida, la vida de cada individu, d'intransferible i d'incomunicable. En el personatge que interpreta Ingrid Bergman aquesta subtil i lenta transformació es veu d'una forma més evident. De fet, ella, en la voluntat d'aprofitar l'estada visitant els indrets més importants de la zona, deixa que aquests espais li parlin, en part, perquè són justament els indrets que van emocionar a un antic pretendent seu i també poeta; i vol descobrir què és el que el va emocionar tant, que és el què va descobrir en aquesta terra. L'espai exterior i "objectiu" exerceix sobre ella una forta influència però al mateix temps aquesta realitat exterior té alguna cosa de subjectiva. Nosaltres en tant que espectadors percebem aquesta realitat a través de la mirada d'aquesta dona. L'home, en canvi, sembla impermeable a tot el què l'envolta. És més hermètic. Mostra un absolut desinterés i una profunda indiferència per aquest país en el que es troba. I, no obstant això, en ell també es produeix aquesta transformació. Per vies diferents, ja sigui en l'intent de divertir-se o en l'intent de tenir una aventura extramatrimonial, es veurà enfrontat, de la mateixa manera, a la solitud.

Però aquest espai no només els deixa sols davant d'ells mateixos sinó que, a través dels seu paisatge, de les ruïnes, confronta el moment present dels dos personatges amb un temps pretèrit i remot. I els fa conscients de l'inexorabilitat del temps. Abans hem dit que la primera impressió que causava el film era la de que no passava absolutament res. En un cert sentit, sembla que presenciem les hores d'ociositat dels dos personatges, temps morts o suspesos en els que no succeeix res de significatiu: moments de descans i relax, converses intrascendents, petites discussions, o bé, moments on la dona visita, com qualsevol turista, un indret nou, o en el que l'home busca algun lloc per divertir-se. Aquest temps on no passa res, el temps de les vacances, però també el temps de relacions interpersonals una mica superficials, és el temps present en el que viuen els protagonistes. Al llarg de tot el film anem descobrint la banalitat d'aquest temps per contrast amb aquest altre temps del qual només en queden les runes. La dona, s'enfronta en diverses ocasions a l'evidència del pas del temps i de la mort, (en el contacte amb els monuments que han quedat de l'Antigüetat, en la cova on es troben centenars de cadàvers amuntegats des de fa segles, en el record del seu amic poeta també mort). Aquestes experiències la convulsionen interiorment i li provoquen una mirada diferent de la realitat que l'envolta: com quan, observant el carrer, només veu noies embarassades. En aquesta ciutat doncs aquesta dona s'enfronta de manera física als símbols de vida i de mort. A les petjades que queden de la vida quan aquesta ha pasta: les que la història deixa en forma de runes i les que els individus potser només podem deixar en la generació de més vida. Potser no ha estat fins aquest moment que ha tingut consciència real d'aquest fet. Com sembla insinuar-ho moments després una conversa amb el seu marit en la que sabem que si els Joyce no han tingut fills ha estat perquè la dona no n'havia volgut. Potser per primera vegada té una consciència real de la solitud i l'efimeritat de la vida. Aquest procés d'enfrontament amb preguntes mai plantejades o amb realitats fins llavors desconegudes culminarà en la visita a Pompeia. La descoberta de la parella serà terrible per la dona. Els dos individus sepultats potser eren un home i una dona, com comenta un dels que està present a l'escena. Però potser no ho eren. El fet és que la lectura que en fa la dona és aquesta, segurament motivada per les experiències anteriors. Per això no podrà tolerar la visió d'aquells dos éssers als quals la mort va atrapar junts i que s'han mantingut units al llarg dels segles, perquè és la petjada de l'amor que el temps no ha aconseguit esborrar i contrasta de manera insuportable amb la decisió que acaben de prendre marit i muller de divorciar-se. També l'home sembla estranyament afectat per aquesta visió, però d'una manera menys evident.

Però quan les coses ja semblen irrevocables, es produeix l'instant miraculós. Al llarg de tota la pel.lícula Rossellini ha obert una sèrie de fisures, entre la realitat dels personatges i aquesta altra realitat que els era desconeguda i que no acaben de comprendre, entre els personatges entre si, però també en l'interior de cada un d'ells. Fisures que s'han anat acumulant imperceptiblement, sense que ni espectadors ni personatges en tinguin una clara consciència, com en un estat de latència. I de sobte i fruit d'un esdeveniment casual, la processó que els engoleix, els personatges es retroben i s'adonen de la necessitat que tenen l'un de l'altre i de l'amor que encara els vincula. La realitat exterior, un cop més, ha exercit la seva força en els protagonistes però ara d'una forma activa, separant-los, mostrant el seu aïllament i provocant finalment el retrobament i la reconciliació (2).

Aquest esdeveniment final que abans haviem insinuat que potser era un final feliç de retorn als valors més convencionals, en veritat no és tal, perquè tal com es produeixen els esdeveniments, sembla que sigui una cosa fortuïta, o en gran part fortuïta, que ha succeït, però ben podria ser que no hagués succeït. I de la qual tampoc sabem si és una reconciliació per sempre o momentània. Rossellini parlava del seu cine com un cine de l'espera. Un cine que no mostra el moment, sinó l'espera. Alain Bergala parla del cine de Rossellini com un cine de la latència. És la fragilitat entre aquesta espera o aquesta latència i els esdeveniments casuals, entre aquests temps en què no passa res i el moment en què es produeix el miracle, és aquesta fragilitat en la que se situa Te querré siempre doncs, el que segurament la converteix en una gran pel.lícula. Te querré siempre cinquanta anys després manté la seva estranya força: segurament per la capacitat que té de penetrar o descobrir-nos alguna cosa de veritablement autèntic i de crear un vincle directe amb allò real.

(1) Cita extreta de en la introducció que fa Alain Bargala al llibre El cine revelado de Roberto rossellini, publicat per Paidós.
(2) Parafrassejo una frase de Jose Luis Guarner, del seu llibre sobre Roberto Rossellini, publicat per Ed. Fundamentos. Serie cine. (p.94)